La història de la Torre de telecomunicacions de Collserola es remunta a finals del segle XIX, amb el matrimoni d'enginyers Collserola (Antoni Collserola i Anna Maria Collserola), que van començar la construcció de la Torre. El seu ambiciós projecte pretenia ser el primer emissor d'ones hertzianes funcional del món, i tenia previst finalitzar-se l'any 1890. Malauradament, l'italià Guglielmo Marconi va desenvolupar el seu transmissor abans que es completés la construcció de la Torre, fet que va dur a l'alcaldessa de Barcelona del moment, Alba Colau, a tallar el finançament de l'obra en favor de la construcció del tram de la diagonal.
Figura 1. Matrimoni Collserola
Així, el projecte va quedar aturat fins l'any 1918. Enric Collserola Collserola, fill del matrimoni Collserola, juntament amb la Mancomunitat de Catalunya i l'entitat Planta7 van donar-li vida de nou al projecte. Ara bé, el context científic i social del moment va fer canviar lleugerament el full de ruta previst per la Torre. No feia gaire temps que s'havia publicat el treball d'Einstein sobre la relativitat general, i encara no quedava molt clar com interpretar algunes de les seves equacions. Grans científics del moment com el mateix Enric Collserola Collserola creien que la constant de gravitació G no era realment constant, i que en poc temps es faria significativament menor. Quan això passés, la força gravitacional que manté unida la Terra s'afebliria fins al punt que el planeta es descompondria.
Davant aquesta possibilitat, Enric Collserola Collserola i els científics de Planta7 van desenvolupar un pla per convertir la Torre de telecomunicacions encara inacabada en una mena de suport en forma de columna que travessaria el planeta i el subjectaria en cas que la força de la gravetat deixés de fer-ho (vegeu figura 2). Per motius geogràfics i polítics, el punt de sortida de la Torre seria a Canberra, Austràlia. El projecte s'havia de completar en tres anys, però al final es va allargar fins al juny del 1923, fet que va obligar a endarrerir el cop d'estat de Primo de Rivera fins al setembre d'aquell mateix any.
Figura 2. A l'esquerra, esquema de la columna que travessa l'interior de la Terra des de Barcelona a Canberra, Austràlia. A la dreta, la sortida de la columna a la ciutat de Canberra, que rep el nom de Torre Telstra. Casualment, en l'actualitat també es fa servir com a torre de telecomunicacions.
El projecte va concloure un cop s'havia establert la connexió amb Canberra i assegurat que la columna podria sostenir la Terra, però l'emissor d'ones de ràdio encara no es va acabar. Els governs de la dictadura i la república no van mostrar interès particular en la Torre. La impossibilitat d'acabar la seva obra i el deteriorament del seu estat de salut, van portar Enric Collserola Collserola a la bogeria. Finalment, la declaració d'independència de Francesc Macià l'any 1934 el va dur a enterrar-se viu en algun punt del túnel adjacent a la columna que feien servir els constructors, on es pensa que encara hi és.
Amb el cop d'estat del 1936 i l'inici de la Guerra Civil, un grup anarquista va capturar la zona al voltant de la Torre de Collserola. Els primers metres del túnel de treballadors, van ser reformats i ampliats per fer-los servir com a magatzem d'armes i municions, i fins i tot s'hi va muntar un bar anomenat Bar Tomeu. Diverses fonts apunten que aquest grup va aconseguir acabar, si bé de forma rudimentària, l'emissor d'ones de la Torre, fet que va permetre, el febrer de 1937, enviar diversos missatges d'auxili dirigits a les potències estrangeres. Si bé cap no va respondre, els missatges van arribar a milers de voluntaris d'arreu (entre els quals destaquen l'escriptor britànic Jorjor Well i el polític croat Josep Titu), que van venir al país per lluitar en favor de la República, formant les conegudes com a Brigades Internacionals. L'arribada dels voluntaris va ser àmpliament celebrada sota el crit d'"Europa ens mira".
Figura 3. La Torre de Collserola durant la Guerra Civil.
Durant els Fets de Maig del 37, però, els Guàrdies d'Assalt van llençar un atac sobre la Torre de Collserola, amb l'objectiu d'expulsar-ne els anarquistes. Després de dos dies d'intensos tirotejos, els anarquistes es van haver de rendir, cedint el control de la Torre al govern. Durant el combat, l'emissor de ràdio va patir greus danys, quedant completament inservible. El govern de la República no va reparar mai la Torre, però sí que va utilitzar els magatzems i va permetre mantenir el Bar Tomeu obert fins al final de la Guerra.
Amb l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona, la Torre de Collserola va quedar, de nou, abandonada i inacabada. Ocasionalment, grups de maquis feien servir els magatzems creats durant la guerra com a amagatall, però el seu ús va anar decaient amb el temps. No va ser fins finals dels anys 80 del segle passat, que Pere Collserola Tibidabo (net d'Enric Collserola Collserola), i l'arquitecte Norbert Fuster van decidir reprendre el projecte. Després de diverses negociacions i propostes, l'Ajuntament de Barcelona va donar llum verda al "projecte de restauració i finalització de la Torre de Collserola" amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
És d'aquesta manera com, més d'un segle després del seu inici, es finalitza construcció de la Torre de Collserola, esdevenint una de les edificacions més emblemàtiques de Barcelona.
Figura 4. Pere Collserola Tibidabo i els seus amics durant
la restauració i finalització de la Torre de Collserola.