No emprenyeu el personal, si us plau

Com molts de vosaltres aquest estiu, els redactors de Planta8 també ens posem al servei del capitalisme i el treball assalariat. I on millor que en el local més icònic de tot l'estat espanyol: el bar. Jo hi porto un parell de setmanes i ja n'estic fins als runge-kuttas, així que he decidit fer un petit recopilatori de coses que em posen de mala llet:

1. La gent que no saluda quan entra al bar.

2. La gent que quan entra va a seure a la taula que hi ha a 2 metres de la barra, perquè així hagis de donar tota la volta per anar a la taula i que et puguin demanar un cafè sol.

3. La gent que demana xarrups de coses estranyes.

4. La gent que demana cafè americà. No hi ha cap motiu per això, simplement em caieu malament.

5. La gent que demana, paga i després s'ho pren a la terrassa. Molt bé titu, t'has estalviat 10 cèntims de suplement, què faràs amb tants calés?

6. La gent que escup al terra del bar. Sí, m'ha passat. Sí, més d'una vegada.

7. La gent que demana el cafè en got. Seriosament, què coi us passa amb les tasses?

8. Els homes calbs que et fan la broma que aviam si els deixes una mica de cabells. Mira nano, sé que ho fas amb bona intenció, però no fa gràcia i mai no sé què he de respondre i acaba sent incòmode.

9. La gent que vol la llet del cafè "calenta, però que no cremi". Escolta rei meu, te l'escalfaré com em doni la gana :).

10. La gent que es queixa que el cafè és massa calent i vol que li posis una mica de llet freda.

11. La gent que es demana un cubata (o més d'un) a les 11 del matí.

12. La gent que espera que sàpigues que el seu "cafè amb llet" en realitat és un cafè amb llet descafeïnat, curt de cafè, amb la llet natural i sacarina.

13. En Jorge Fernández i tota la plantilla de la Ruleta de la Suerte, però sobretot en Jorge Fernández.

14. La gent que et demana explícitament que li posis olives per picar quan es pren una cervesa.

15. La gent que s'espera que tinguis feina per demanar-te el compte.

16. La gent que ve a les 14:50 a demanar plats combinats (la cuina tanca a les 15:00).

17. La gent que no s'acaba la beguda.

18. La gent que, després de demanar-te que els cobris, es discuteixen perquè tots es volen fer els simpàtics i pagar ells, mentre tu te'ls quedes mirant, incòmode, i et van cridant coses com "cobra'm a mi!" o "té, que pago jo!". Nanos, decidiu-vos i ja m'aviseu quan us aclariu.

19. La gent que et diu quant canvi li has de donar. En especial quan et diuen les monedes una a una. 

20. La gent que marxa sense dir adeu.

La història de la Torre de Collserola

La història de la Torre de telecomunicacions de Collserola es remunta a finals del segle XIX, amb el matrimoni d'enginyers Collserola (Antoni Collserola i Anna Maria Collserola), que van  començar la construcció de la Torre. El seu ambiciós projecte pretenia ser el primer emissor d'ones hertzianes funcional del món, i  tenia previst finalitzar-se l'any 1890. Malauradament, l'italià Guglielmo Marconi va desenvolupar el seu transmissor abans que es completés la construcció de la Torre, fet que va dur a l'alcaldessa de Barcelona del moment, Alba Colau, a tallar el finançament de l'obra en favor de la construcció del tram de la diagonal.  

            Figura 1. Matrimoni Collserola

Així, el projecte va quedar aturat fins l'any 1918. Enric Collserola Collserola, fill del matrimoni Collserola, juntament amb la Mancomunitat de Catalunya i l'entitat Planta7 van donar-li vida de nou al projecte. Ara bé, el context científic i social del moment va fer canviar lleugerament el full de ruta previst per la Torre. No feia gaire temps que s'havia publicat el treball d'Einstein sobre la relativitat general, i encara no quedava molt clar com interpretar algunes de les seves equacions. Grans científics del moment com el mateix Enric Collserola Collserola creien que la constant de gravitació G no era realment constant, i que en poc temps es faria significativament menor. Quan això passés, la força gravitacional que manté unida la Terra s'afebliria fins al punt que el planeta es descompondria.

Davant aquesta possibilitat, Enric Collserola Collserola i els científics de Planta7 van desenvolupar un pla per convertir la Torre de telecomunicacions encara inacabada en una mena de suport en forma de columna que travessaria el planeta i el subjectaria en cas que la força de la gravetat deixés de fer-ho (vegeu figura 2). Per motius geogràfics i polítics, el punt de sortida de la Torre seria a Canberra, Austràlia. El projecte s'havia de completar en tres anys, però al final es va allargar fins al juny del 1923, fet que va obligar a endarrerir el cop d'estat de Primo de Rivera fins al setembre d'aquell mateix any.

Figura 2. A l'esquerra, esquema de la columna que travessa l'interior de la Terra des de Barcelona a Canberra, Austràlia. A la dreta, la sortida de la columna a la ciutat de Canberra, que rep el nom de Torre Telstra. Casualment, en l'actualitat també es fa servir com a torre de telecomunicacions.

El projecte va concloure un cop s'havia establert la connexió amb Canberra i assegurat que la columna podria sostenir la Terra, però l'emissor d'ones de ràdio encara no es va acabar. Els governs de la dictadura i la república no van mostrar interès particular en la Torre. La impossibilitat d'acabar la seva obra i el deteriorament del seu estat de salut, van portar Enric Collserola Collserola a la bogeria. Finalment, la declaració d'independència de Francesc Macià l'any 1934 el va dur a enterrar-se viu en algun punt del túnel adjacent a la columna que feien servir els constructors, on es pensa que encara hi és.

Amb el cop d'estat del 1936 i l'inici de la Guerra Civil, un grup anarquista va capturar la zona al voltant de la Torre de Collserola. Els primers metres del túnel de treballadors, van ser reformats i ampliats per fer-los servir com a magatzem d'armes i municions, i fins i tot s'hi va muntar un bar anomenat Bar Tomeu. Diverses fonts apunten que aquest grup va aconseguir acabar, si bé de forma rudimentària, l'emissor d'ones de la Torre, fet que va permetre, el febrer de 1937, enviar diversos missatges d'auxili dirigits a les potències estrangeres. Si bé cap no va respondre, els missatges van arribar a milers de voluntaris d'arreu (entre els quals destaquen l'escriptor britànic Jorjor Well i el polític croat Josep Titu), que van venir al país per lluitar en favor de la República, formant les conegudes com a Brigades Internacionals. L'arribada dels voluntaris va ser àmpliament celebrada sota el crit d'"Europa ens mira". 

Figura 3. La Torre de Collserola durant la Guerra Civil.

Durant els Fets de Maig del 37, però, els Guàrdies d'Assalt van llençar un atac sobre la Torre de Collserola, amb l'objectiu d'expulsar-ne els anarquistes. Després de dos dies d'intensos tirotejos, els anarquistes es van haver de rendir, cedint el control de la Torre al govern. Durant el combat, l'emissor de ràdio va patir greus danys, quedant completament inservible. El govern de la República no va reparar mai la Torre, però sí que va utilitzar els magatzems i va permetre mantenir el Bar Tomeu obert fins al final de la Guerra.

Amb l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona, la Torre de Collserola va quedar, de nou, abandonada i inacabada. Ocasionalment, grups de maquis feien servir els magatzems creats durant la guerra com a amagatall, però el seu ús va anar decaient amb el temps. No va ser fins finals dels anys 80 del segle passat, que Pere Collserola Tibidabo (net d'Enric Collserola Collserola), i l'arquitecte Norbert Fuster van decidir reprendre el projecte. Després de diverses negociacions i propostes, l'Ajuntament de Barcelona va donar llum verda al "projecte de restauració i finalització de la Torre de Collserola" amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.

És d'aquesta manera com, més d'un segle després del seu inici, es finalitza construcció de la Torre de Collserola, esdevenint una de les edificacions més emblemàtiques de Barcelona.

Figura 4. Pere Collserola Tibidabo i els seus amics durant

la restauració i finalització de la Torre de Collserola.

Desafiant el cosmos

Entrant aquest nou semestre, des de l'associació ens toca adreçar una dels problemes que portem temps sense resoldre. Aquest, no és ni més ni menys que el nom de l'associació, que sembla que ni els seus redactors coneixen. Probablement tu, fidel seguidor, hagis vist escrit de forma completament arbitrària i indistinta "Planta 8" i "Planta8", fins i tot, potser també hauràs vist el nom de l'associació escrit en minúscules. Com aquí cadascú fa el que li rota, cal que posem una mica de seny i ordre i encarem aquesta problemàtica.

Si bé no ho hauríem ni de comentar, ho farem donada la intenció clarificadora d'aquesta publicació: com no pot ser d'altra manera Planta( )8 s'escriu en majúscules. Només la primera lletra, com si es tractés d'un nom propi (noteu la ironia?). Ara, la veritable qüestió ve donada per la presència o no de l'espai entre Planta i 8. I abans de que vingui la típica persona extremadament intel·ligent i digui "podeu escriure Planta_8", sapigueu que aquesta opció queda completament descartada, en ser una proposta que dona entendre que som una associació actual i moderna, quan la realitat és que és més antiga que la democràcia espanyola (a banda que és ridícul). Un cop aclarit això, anem a analitzar exhaustivament les dues úniques propostes amb una mica de cara i ulls.

En primer lloc, fixem-nos en el nom Planta8. Pot no semblar important però l'absència d'espai entre Planta i 8 té molt a dir. Li dona un punt rebel, intransigent, anticapitalista fins i tot. És un nom que amb el seu error ortogràfic denota joventut, proximitat i accessibilitat. Però el més important és que també li dona identitat pròpia: no som una vuitena planta, som la Planta8. Som una associació que no es deixa emportar per convencions arbitràries com la normativització de la llengua catalana i que valora allò autèntic i propi per damunt de tot. Sense cap mena de dubte, aquest nom té potencial d'expressar allò que vol representar l'associació.

Probablement ara pensareu que el nom Planta 8 no pot competir contra la proposta anterior. Doncs teniu tota la raó. Planta 8 és un nom que denota rigidesa i formalitat, cosa que no s'alinea amb el que volem transmetre. Però aquí és on ens trobem amb el problema. Aquesta opció és la que a primera vista sembla més evident, la opció per defecte. És el que esperaria qualsevol persona aliena a l'associació o el nom que triaria un redactor que creés un blog o gestionés una pàgina d'Instagram. És la opció fàcil, i si hi ha una llei que governa Planta( )8 és la del mínim esforç (dσ/dx=0).

Com no volem assemblar-nos a Cor( )iolis en aquest tema (ni en cap, en general), suposo que tocarà seguir deixant que cadascú faci el que vulgui, mentre tothom es pensa que ho fa bé. Potser el nom és una superposició d'estats quàntics, i cada cop que hi ha una mesura s'observa un resultat diferent. O potser, a ningú l'importa tant com per plantejar-s'ho seriosament, i potser això és encara més Planta( )8 que no pas triar un nom per damunt d'un altre.

Figura 1: Nom no considerat: Plàtan( )8

El Futur de Planta 8

La redacció de Planta 8 escoltem els nostres lectors. Us sentim. Sabem que voleu canvi. Us escoltem. Aquí teniu algunes propostes per com volem intentar encarar Planta 8 aquest nou semestre. 

Planta 8 hauria de fer més articles d'opinió, hauria de fer més sàtira, hauria d'entendre més a la gent de la facultat, hauria de fer-se més política, hauria de fer una calçotada, hauria de fer dues revistes a l'any, hauria de tindre més participació popular, hauria de ser disponible traduïda a l'espanyol, hauria de col·laborar amb la revista de química, hauria de fer unes colònies, hauria de tornar a escriure-hi l'Ortín, hauria de tindre més participació del col·lectiu transsexual, hauria d'escriure's sol un 50% amb IA, hauria de fer-se en color, hauria de pagar-me la matrícula, hauria de fer reunions productives, hauria d'haver-hi un 40% places reservades per a dones, hauria de firmar cada redactor cada article individual, hauria d'ajudar-me a aconseguir material per a xantatge vers cert professor de FEIO, hauria de fer-se solament en format blog, hauria de seguir i promoure valors judeocristians, s'haurien de fer totes les reunions per discord, hauria de fer una paròdia seriosa d'un poema islandès, hauria d'alternar escriure's en valencià, català central i català mallorquí, i finalment, hauria de fer el Drive una subscripció de pagament mensual.

D'aquí endavant intentarem seguir aquest model, per fer de Planta 8 una revista per a tothom. T'estimem. 

La facultat es carrega les exposicions

Ens ha arribat una notícia devastadora. Han tret el satèl·lit que hi havia a l'exposició del telescopi de l'entrada de Pau Gargalló. Quina és aquesta entrada? No ho sé, m'han dit que li digués així. En resum, han tret els objectes de col·lecció que es podien veure des del telescopi de l'entrada del telescopi. 

Actualment, el telescopi es veu així:

Per què posarien un telescopi que no apunta enlloc? Li falten els elements decoratius com la bola de paper de plata que era el que li donava un significat real a aquesta exposició. En fi..., quins temps ens toca viure.

A classe de quàntica

Em trobo a l'A35G, classe de física quàntica. Diverses coses em criden l'atenció: les sabates del professor (molt maques, però amb una sola massa ampla), els pèls enganxats a la dessuadora de la companya de davant (probablement de gat) o el cartellet blau que prohibeix menjar hamburgueses i utilitzar walkie-talkies. 

Tanmateix, hi ha una cosa en la què no em puc concentrar: la classe a què representa que estic assistint. De fet, fa un temps ja, que a les classes on encara vaig, hi soc "de cos present i de ment absent". En general, tot el que envolta la carrera a poc a poc va perdent el seu encant i deixa de generar-me interès. Això, fins al punt en què la mateixa facultat ha deixat de ser aquell lloc pràcticament de fantasia, on trobar-me amb la penya alhora que aprenc allò que m'emociona, per esdevenir un lloc on l'únic motiu per anar-hi és no tenir res millor a fer.

És això la famosa "crisi de 3r de carrera"? 

Què fer quan et trobes un redactor de Planta8 n vegades en sortir de classe

Potser us heu trobat en la situació de coincidir amb un redactor de Planta8 n vegades (n≫1) en un temps t (t≈0) i no heu sabut què fer. En especial si la situació es dona en sortir de classe, quan teniu la urgència d'anar a casa i deixar de ser persones funcionals durant unes hores. Us entenem: els mateixos redactors de Planta8 de vegades ens trobem els uns als altres després de classe i no sabem què fer.

Darrerament, jo mateix m'he vist en la situació de trobar-me diverses vegades amb un altre redactor de Planta8 mentre sortia de classe (fet que motiva aquesta publicació) i us he de confessar una cosa: no he sabut què fer. La seva reacció la segona vegada que hem coincidit ha set: "Ei, no paro de veure't". La meva: "Aquest home m'està seguint!". Després de creuar-nos diverses vegades més (en un lapse de temps de 5 minuts) simplement hem compartit un "Adeu, vagi bé".

Efectivament, els redactors de Planta8 no sempre som les persones extremadament gracioses que coneixeu. Encara més: de vegades no sabem com acabar les entrades del blog i volem anar a dormir encara que siguin les vuit (referència a Planta8?) del vespre.

Bona nit.